Mas i Mas grup

Amb voluntat de rememorar els moments més gloriosos d’aquesta sala, indefectiblement units a l’evolució del jazz de les darreres dècades, Mas i Mas ha proposat un programa específic centrat en els següents aspectes:

Tributs

Un seguit de bandes creades per a l’ocasió tributaran la memòria de grans del jazz relacionats directa o indirectament amb la sala. Així, l’any 2010 engegarà amb una banda ad-hoc, conformada per valors emergents del nostre jazz –Julián Sánchez, Paco Weht i Ramon Prats, entre d’altres–, que rememorarà l’enregistrament històric d’Ornette Coleman Free Jazz, del que precisament s’acompleixen 50 anys el 2010. Un dels millors saxofonistes de l’actual escena del latin jazz, Jimmy Jenks, serà l’encarregat d’homenatjar al contrabaixista Cachaíto López (2-I). Cinc dies més tard, el baterista Julian Vaughan emularà el rei dels timbals Elvin Jones (7-I), mentre que els artistes Horacio Fumero (14-I) i Pierre Boussaguet amb Ignasi Terraza (15-I) ens recordaran l’obra del català universal Tete Montoliu.

Un saxofonista de bandera, Abdu Salim, passarà revista al llegat del llegendari John Coltrane (22 i 23-I) i un no menys històric guitarrista, Philip Catherine, explorarà el llegat de Lou Bennett (29 i 30-I). El jazz clàssic també estarà representat en aquesta tanda d’homenatges amb el record del clarinetista Artie Shaw, quan s’acompleix el centenari del seu naixement. Serà a les mans del també clarinetista Oriol Romaní, (4-II).

Superbandes

Tres superbandes úniques, integrades per músics nacionals de reconegut prestigi, oferiran algunes de les sessions més esperades d’aquest aniversari. Una d’aquestes, The Jamboree All Stars, amb Perico Sambeat, Llibert Fortuny, Albert Bover, Masa Kamaguchi i Marc Miralta, serà l’encarregada de posar música a la celebració oficial de l’aniversari del Jamboree, el 9 de gener del 2010, a les 20 h. Una altra agrupació, Fresh Sound All Stars (20-I), amb Carme Canela, Gorka Benítez, Benet Palet, Masa Kamaguchi i David Xirgu, reunirà el bo i millor dels artistes nacionals del reconegut segell discogràfic Fresh Sound, punta de llança de la renovació del jazz català durant els anys 90. Finalment, un grup específic, format per Francesc Burrull, Josep Maria Farràs, Federico Mazzanti, Joan Albert, Adrià Font i Dimitri Skidanov, The Jamboree Gold Stars (18-II), posarà en escena una selecció dels jazmen clàssics més respectats del país, alguns dels quals varen actuar durant la primera etapa del Jamboree.

Retorns

A més de trompetistes com Benet Palet, l’aniversari del Jamboree preveu el retorn a escena de bandes desaparegudes que en el seu temps van remoure l’escena barcelonina. És el cas del trio del blues Txell Sust & August Tharrats Blues Trio (10-I), del també blueser Steve de Swardt (31-I) o del grup de funk i jazz fusió Estamos Reunidas (11-II) que uneix a dues de les veus meus preuades del jazz barceloní: Carme Canela i Laura Simó.

Estrelles internacionals

Entre altres tòtems del jazz internacional, visitaran la sala el boper de Nova Orleáns Jesse Davis (5-II), deixeble de Wynton Marsalis, la jovenísima Melissa Aldana (12-II), la darrera sensació de la prestigiosa escola de jazz Berklee College of Music, l’escandinau Kari Ikonen (13-II), protagonista d’una de les escenes més avantguardistes del jazz europeu, l’alemany Robert Menzel (24-II), tot un prestidigitador del saxo, i, sobretot, el rei del bop i de l’smoth jazz Donald Harrison (26 i 27-II), actualment un dels saxos més sol·licitats de la ciutat dels gratacels.

La programació especial en motiu del 50 aniversari del Jamboree també reservarà un lloc a jazzistes consolidats del país, com Marc Ayza, Giulia Valle, Jordi Matas, Gorka Benítez o Cristina Vilallonga, així com a nous valors en alça, com Marco Mezquida i Celeste Alías. Un prodigi de la trompeta, Fèlix Rossy, actuarà en companyia del seu pare, Jordi Rossy, en un concert especial per recaptar fons per un documental sobre la relació entre l’escena de Nova York i  Barcelona (6-II). Entre les sorpreses del cartell hi ha la presència per primer cop del trio de flamenc-jazz-fusió Benavent-Di Geraldo-Pardo (20-II), un supergrup conformat per tres dels pioners d’aquest gènere.

En els mesos següents està prevista la visita de Roy Haynes, Ronald Baker, Kenny Garrett i Ravi Coltrane.

Història

Barcelona té l’honor de ser la porta d’entrada del jazz a Espanya. No en va, els experts situen les primeres sessions de jazz al 1920, al Teatre Principal de la Rambla. El gènere afromericà va comptar des de començaments dels anys 20 amb una important legió de seguidors a la ciutat comtal i, malgrat els entrebancs d’èpoques tant convulses com la Guerra Civil, va sobreviure gràcies a la iniciativa incansable d’heroics aficionats. Durant la postguerra, i malgrat les dificultats del franquisme, van sorgir iniciatives com el Hot Club o el Jubilée Jazz Club que van portar a la ciutat a artistes de renom i van servir de plataforma als músics locals interessats en el jazz. Precisament, l’activitat fervent del  Jubilée a finals de la dècada dels 50 va ser el motiu de l’obertura del Jamboree.

Un club de referència

A començaments del 1960, l’empresari Joan Rosselló convertia el bar Brindis, situat al número 17 de la plaça Reial, en una cava de jazz que va anomenar Jamboree, un mot en zulú adoptat pel moviment boyscout que significa “reunió de tribus”, proposat pel crític Javier Coma. La sala Jamboree va néixer per donar cabuda a les sessions del Jubilée Jazz Club, una entitat pionera en la difusió del jazz llavors més atrevit a Barcelona, i va ser inaugurada oficialment el dissabte 9 de gener del 1960, a les 6 de la tarda, amb un quintet liderat pel pianista Tete Montoliu amb Antonio Vidal (contrabaix), Perry Robinson (clarinet), Vicho Vicencio (saxo tenor) i Chip Collins (bateria). D’aleshores fins el 1968, any en què va tancar les seves portes, la sala barcelonina va aconseguir posar la capital catalana en el circuit de gires de les grans estrelles del jazz internacional. Si en un principi va subsistir com un club on es podien escoltar discos de jazz i s’organitzaven xerrades a l’entorn d’aquest gènere, aviat va esdevenir una parada obligatòria en les tournés de músics nord-americans de primera categoria, que venien procedents dels clubs més emblemàtics de Londres, París, Roma o Berlín.

Figures com Bill Coleman, Kenny Drew, Chet Baker, Ponny Poindexter, Art Farmer, Lou Bennet, Stéphan Grappelli, Kenny Clarke, Ornette Coleman o Dexter Gordon van pujar a l’escenari del club o en auditoris més grans, per iniciativa dels responsables del Jamboree. Un d’aquests concerts més sonats va ser el que van protagonitzar Ella Fitzgerald i Duke Ellington al Palau de la Música, el 25 de gener del 1966, en motiu del sisè aniversari de la sala. En una altra ocasió, el saxofonista Albert Ayler va participar en una jam session quan encara era un músic desconegut. Històrics del jazz català com Francesc Miralles, Enric Ponsa, Josep Farreres, Pere Ferré, Francesc Burrull, Salvador Font “Mantequilla” o el propi Tete Montoliu van iniciar la seva carrera a les taules del Jamboree, on compartien espai amb músics estrangers residents –la cantant Gloria Stewart, per exemple- o de pas per la ciutat comtal. No en va, l’empresari Rosselló va promoure la creació de bandes com els Jazz Brothers o els Jamboree Jazz Stars i de jam sessions antològiques que atreien a aficionats de tot el país i que van fer del Jamboree “el millor club de jazz d’Espanya”, segons deia un dels seus cartells publicitaris.

El Jamboree no només va contribuir de forma decisiva a elevar el nivell de l’escena jazzística de Barcelona, sinó que també va dinamitzar l’oferta cultural de la Plaça Reial i del seu entorn, i va ser un punt de trobada de crítics com Javier Coma i Albert Mallofré o del periodista Joan de Sagarra. En diverses ocasions, la ràdio va enregistrar algunes de les seves sessions. Artistes, futurs intel·lectuals i, fins i tot, liceistes coincidien al club barceloní convertint-lo en un dels indrets culturalment més actius de la ciutat. L’embranzida, però, de locals com Bocaccio i el progressiu decreixement de l’interès del jazz, en benefici de les sessions de flamenc que s’oferien al veí Tarantos, van provocar el tancament de la sala el 1968. Enrere quedava l’experiència d’haver bastit per primer cop un club de jazz a l’alçada dels millors locals del gènere d’Europa, d’haver llaurat el camí per a fer de Barcelona una de les ciutats amb una escena jazzística més dinàmica del Vell Continent.

Nous temps, nous músics, noves experiències

El 1992, en plena febre olímpica, l’advocat Javier Cámara va adquirir el local que ocupava el Jamboree amb la intenció de reobrir-lo com a cava de jazz. Dit i fet, el 23 de juliol d’aquell mateix any començava la segona època del Jamboree, amb l’empresari Joan Tordera –propietari de la llegendària Cova del Drac- com a programador. Entre les primeres fites de la nova època cal destacar l’actuació del combo alemany Embryo o la d’un joveníssim Jordi Rossy, arribat dels Estats Units després de quedar finalista del prestigiós Premi Thelonious Monk. Els entrebancs econòmics, però, van forçar els seus propietaris a vendre’s el local nou mesos més tard. El maig del 1993 el Grup Mas i Mas va adquirir la propietat del local.

Amb una filosofia heretada dels temps en què una mateixa sessió de jazz es completava amb una estona de ball, Mas i Mas va posar en marxa una proposta basada en la celebració diària d’un concert i, posteriorment, d’una sessió de ball a les mans dels millors discjòqueis de música negra de la ciutat. La fórmula, batejada com a Jazz & Dance, va servir per acostar el jazz a les generacions més joves i va permetre cobrir una part important de les despeses del local. Amb una política basada en oferir dos passis a preus populars -1.200 ptes amb consumició inclosa-, Jamboree va posar el seu escenari al servei dels artistes més emergents del jazz barceloní; músics que es tutejaven amb les joves promeses d’una escena novaiorquesa en plena ebullició. D’aquesta manera, un pianista com l’avui reputat Brad Mehldau va enregistrar un dels seus primers discos a la cava de la Plaça Reial en companyia dels llavors joveníssims Perico Sambeat, Jordi Rossy i Mario Rossy. Jamboree era la casa dels jazzmen més prometedors del panorama nacional, però també d’històrics com Ricard Roda, Tete Montoliu, Francesc Burrull o Lou Bennett. Conjuntament amb els músics del país, compartien cartell estrelles emergents del jazz nord-americà com el citat Mehldau, Chris Cheek, Ethan Iverson, Seamus Blake o Avishai Cohen; amb estrelles com Kenny Garrett, George Cables, Jesse Davis, Lonie Smith, Abdu Salim, Antonio Hart o Peter King; o amb glòries com Cecil Taylor, Elvin Jones, Steve Grossman o Al Foster. Un planter de músics nacionals i internacionals de primera, inigualable per cap altre club de jazz de la ciutat i, pràcticament, de la resta de l’Estat.

Amb la programació del Jamboree, dirigida tant pels germans Mas, com  per Aurelio Santos o per Judit Llimòs, Barcelona va recuperar la seva condició de plaça forta del circuit internacional de jazz i el títol de capital jazzística del sud d’Europa. Durant els 90, a més, va ser l’aparador del nou jazz que es desenvolupava a la ciutat comtal i a la resta del món; una música que, gràcies a l’estratègia empresarial del Grup Mas i Mas, era seguida cada cop per un públic més jove.

L’activitat musical de la sala no es reduïa tant sols a la programació diària –els 365 dies de l’any- de dos sets de jazz, sinó que es va estendre al blues, amb un concert cada diumenge d’aquest gènere a les mans d’una banda resident, i, des del 2001, amb una jam session, de nom WTF!, en la que cada dilluns s’hi barregen intèrprets de jazz amb artistes de hip-hop i música electrònica, que posa en escena a desenes de joves promeses i reuneix a milers d’aficionats joves que en molts casos tenen un contacte amb el jazz per primer cop.