Tablao flamenc

En els temps en que la bailaora Carmen Amaya era tota una celebritat, un any després de triomfar a la gran pantalla amb la pel·lícula Los Tarantos, de Francisco Robira Beleta, obria al cor de Barcelona un tablao que des d’aleshores, el 1963, fins avui ha servit algunes de les millors sessions de flamenc que s’hagin pogut veure mai a la capital catalana. I és que la Ciutat Comtal ha sigut sempre una de les places més importants del món de l’art del flamenc, una ciutat que ha acollit, que ha vist néixer, alguns dels millors intèrprets d’aquest gènere sorgit a la vora del riu Guadalquivir a finals del segle XVIII.

Un racó de la plaça Reial, a pocs metres d’on es va desenvolupar una forma autòctona i heterodoxa del flamenc, la rumba catalana, a prop d’uns carrers que havien acollit locals on durant els primers anys del segle XX s’havien produït sonades juergas flamenques, va prendre el relleu d’aquell pòsit artístic, durant els anys 60, i amb el temps va esdevenir un dels pocs tablaos d’aquella època que encara roman obert a Barcelona.

Però el Tarantos no només exemplifica la voluntat d’una ciutat per mantenir viu l’esperit d’una de les formes artístiques més reeixides del nostre país, sinó que també és la mostra més fefaent del caràcter d’un barri, Ciutat Vella, d’una ciutat, Barcelona, oberta al mestissatge, al reconeixement de les músiques del món que han captivat a milers d’aficionats locals i que, a poc a poc, han constituït una part significativa de la realitat cultural del nostre país.

Avui, el flamenc gaudeix d’un excel·lent estat de salut a Barcelona gràcies, en part, a la tasca de tablaos com el Tarantos; un referent indiscutible per a les noves generacions de flamencs catalans, i per als qui desitgen gaudir d’una bona sessió de flamenc.