L'Home que no sabia dir no. C5

02 December 2013 per masimas a Jamboree L'Home que no sabia dir no. C5

CAPÍTOL 5, (i últim)

Paral:lelament a la seva incursió en el món de la fusió, Ricard Roda segueix cultivant el jazz des de la seva vesant més clàssica i així ho fa palés l’any 1974 quan oficia de primer saxo a la Big Band de Barcelona impulsada i dirigida pel seu amic Francesc Burrull. Junts vertebren, al capdavant d’aquesta formació, l’espectacle Memorial Duke Ellington. És el mateix Burrull qui durant la segona meitat dels anys setanta integra també a Roda dins el grup Els Trincaires del Maresme com a banda d’acompanyament de l’època més gloriosa del popular grup La Trinca. Simultàniament altres moltes ocupacions que possen a prova la seva versatilitat i capacitat d’adaptació a tot tipus de formats musicals són les que el presenten com clarinet solista de la Banda Municipal i de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, membre de l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i de foramcions tan contrastades com les orquestres de Xavier Cugat, Liza Minelli o Fania All Stars. A banda d’acompanyar figures de la cançó com l’esmentat Serrat, Lluís Llach, Marina Rossell, Joan Isaac, Núria Feliu o Dyango, amb qui també va participar en la gravació de la banda sonora de la sèrie de televisió Bellesa i poder. A banda de compartir escenari amb primeres figures del jaz mundial com el trompetista Dizzy Gillespie o el saxofonista Gerry Mulligan. I és aquesta diversitat, que per molts podria semblar inabastable, el que permet al mestre Burrull considerar que al llarg de la seva carrera va pesar més la seva generositat com a persona que no pas l’ambició musical d’èxit en una parcel•la concreta. “El Ricard era un home que no sabia dir no. Al matí podia estar tocant clàssic amb la simfònica i a la tarda gravant en un estudi de gravació amb la Lola Flores, al vespre en una sala fent ball i a la nit canviant la canya del saxo per a una jam-session. Era un home modest, senzill, reservat i molt treballador. Ara bé, a la seva manera també era un lìder, perquè allà on estava sempre sobresortia i a l’hora d’escollir un cap no hi havia discusió, el consens era unànim. Era com el nostre Messi particular”, apunta Burrull aprofitant per fer una comparació futbolística a propòssit d’una afició i d’uns colors, els del Barça, que els havien unit tant o més que la música. 

No es gens fortuit doncs que el testament musical de Ricard Roda quedés segellat amb el disc que va enregistrar a duet l’any 1995 acompanyat al piano per Francesc Burrull. La proposta va ser una iniciativa improvisada del tècnic de so Enric Català que va aprofitar uns concerts de la parella al ja desaparegut Teatre Artenbrut del barri de Gràcia i va portar a la sala els equips mòbils d’enregistrament. El cd Sinceritat, publicat pel modest segell de Sabadell SBD Records aquell mateix any, és el fruit d’aquelles tres irrepetibles sessions de gravació en directe.

A banda dels escenaris i dels estudis de gravació, la llavor de Ricard Roda també va quedar escampada per les aules des de la seva faceta docent que va iniciar l’any 1983 al Conservatori de Badalona i que va finalitzar l’any 1996 a l’Aula de Música Moderna. Precisament a l’entorn del seu mestratge es va crear la formació Roda de Saxos sota la direcció de Gabi Ardèbol. Altres reconeixements li arribarien amb el Premi Nacional de Música de la Generalitat l’any 1993 i el Premi Altaveu de Sant Boi el 1995, el mateix any que el responsables del Jamboree i altres entitats com l’AIE organitzen una sèrie d’actes, concerts i festivals per a celebrar els seus cinquanta anys de professió. 

Malauradament tant sols mig any després, el 23 de gener de 1996, pocs moments abans de pujar a l’escenari en la primera de les sessions musicals a porta tancada que havia organitzat el propietari del restaurant Tibet de la carretera del Carmel, Ricard Roda és víctima d’una trombosi cerebral. Aquella mateixa nit els metges de l’Hospital del Mar de Barcelona informen als seus amics Francesc Burrull i Enric Ponsa que la malaltia és irreversible. Una vegada es donat d’alta de l’hospital el músic es atés pels seus familiars i amics a diferents localitats del Maresme –Cabrils, Pineda i Premià de Mar- fins que ingressa en una residència a Barcelona. Després de més d’una dotzena d’anys de convalescència i quan el seu estat ja requereix una atenció més continuada, és el seu germà Lluís Roda qui el trasllada a una nova residència propera al seu domicili de La Seu d’Urgell. La nit del diumenge 14 de novembre de 2010 un infart apagaria finalment el batec del cor d’aquell home que, com cap altra, “concentrat i tranquil està tocant/ altra vegada Loverman al Jamboree.

Pere Pons.