ENCARA NO ENS HEM ADONAT DE LA QUALITAT DE LA NOSTRA ESCENA JAZZ

04 March 2014 per masimas a Entrevistes ENCARA NO ENS HEM ADONAT DE LA QUALITAT DE LA NOSTRA ESCENA JAZZ

Entrevista a Pere Pons, programador de la sala Jamboree.

Pere Pons (La Bisbal  d’Empordà, 1965) es va llicenciar en Història Moderna i Contemporània a la UB, però professionalment ha treballat, bàsicament, com a periodista i crític musical. En aquest àmbit, la majoria de la seva tasca ha tractat sobre un dels seus gèneres musicals preferits, el jazz, al que ha dedicat espais com la revista “Jaç”, del grup Enderrock o el programa “L’home del jazz” a Ràdio4. Des del 2010 és programador de la Jamboree de Barcelona cosa que l’ha portat també a publicar el llibre “El cas Jamboree” per a commemorar el cinquantè aniversari de la sala. Ens rep a les ofcines de l’empresa Mas i Mas, propietària de Jamboree, situades en ple Eixample, en un àtic ampli i endreçat. Ens saluda amablement i ens fa seure en una taula al mig del seu despax on, emparats per la vista de Barcelona que entra per un dels finestrals de l’habitació, comencem l’entrevista.

 

- Com vas entrar en contacte amb la música jazz?

Va ser a partir d’una actuació en un pub del meu poble natal, la Bisbal de l’Empordà, d’un grup americà quan jo tenia tretze o catorze anys. Es tractava d’una formació que acostumava a tocar tota mena d’estils, des de pop fins a blues, però una nit va tocar alguns temes de jazz i recordo que va ser una cosa especial. Jo ja havia escoltat jazz a la ràdio o en vinils però veure’l en directe va fer-me descobrir que hi havia una música diferent; la forma, la dinàmica, la improvisació, la manera de viure-la dalt l’escenari em van captivar i va ser més o menys a partir d’aquell moment que em vaig començar a interessar pel jazz.

 

-Consideres que la teva relació amb aquest gènere musical ha estat sobretot de divulgació, tenint en compte que t’hi has relacionat sobretot a partir de la teva tasca en diferents mitjans de comunicació i projectes periodístics?

Si. Jo de formació sóc periodista i dins d’aquest món he fet de tot, però en el camp de la cultura i, en concret, del jazz, és on he treballat més. Sempre li he dedicat a aquest gènere un espai especial, sobretot durant el període entre 2002 i 2009 en què vaig crear i dirigir la revista Jaç, del grup Enderrock. Tot i això, en aquest sector, el del jazz, més que periodista s’ha de ser activista perquè no fas la teva tasca tant perquè et permet guanyar-te la vida sinó perquè tens la voluntat d’involucrar-t’hi. Quan es treballa en aquest tipus de músiques que no són tan mediàtiques cal que fem, en part, de prescriptors, és a dir, que la prioritat sempre és divulgar el que existeix i mirar de contribuir a que es conegui.

 

- L’escena jazz necessita ser divulgada perquè està, d’alguna manera, marginada?

Sí, l’escena de jazz és una escena que moltes vegades està injustament arraconada o poc tractada, ja sigui pel desconeixement o perquè no forma part, avui en dia, dels referents de moda. A més a més, té un punt de prestigi que de vegades li fa més mal que bé perquè crea una espècie de barrera amb el públic que sembla que només puguin superar els entesos.

 

- S’ha buscat, en algunes ocasions, aquesta elitització o aquesta imatge de prestigi?

A Europa potser sí, ja que sempre s’ha donat al jazz una dimensió intel·ectual. En canvi als EUA, tot i que per exemple hi ha hagut molts referent literaris vinculats a aquest tipus de música, no ha estat el mateix, també per un tema associat a la discriminació racial. És cert que el jazz té una part intel·lectual, però aquesta no és més accentuada que la necessària en qualsevol expressió artística. En el jazz, la dimensió intel·lectual és només una part d’un tot que també està ocupat per l’energia i la vitalitat. No cal oblidar que, tot i la imtage de prestigi, el jazz va néixer en els baixos fons i els prostíbuls d’una ciutat convulsa com és Nova Orleans i que no cal saber res per a disfrutar d’un concert de jazz, igual que no és necessari ser un expert per a passar-s’ho bé anant a veure una exposició en un museu.

 

- Creus que aquesta situació d’elitització i l’allunyament del gran públic del jazz és més accentuada aquí a Espanya?

El que passa aquí a Espanya és que no hi ha cultura musical en general, ni de jazz ni de cap altra cosa. La cultura musical a l’Estat espanyol és una llacuna, comparat amb els països desenvolupats d’Europa i està sota mínims, sobretot a nivell institucional. Aquí considerem la música com l’últim reducte del panorama cultural i només cal veure el que els pressupostos de ministeris i conselleries dediquen a la música per a comprovar-ho. Conec molt pocs polítics que tinguin coneixements musicals o interès per la música i això es traspassa com una cadena als comunicadors i a la gent. A més a més, aquí hi ha la idea en el panorama digital que la música és un bé comú i públic que fa que no es valori com altres espectacles culturals, però la música no només pot ser un entreteniment. Al seu darrere hi ha d’haver una expressió o un missatge que li doni un valor de creació i aquí estem a anys lluny d’aquesta idea.

 

- Té responsables la manca de cultura musical a l’estat espanyol?

Segurament. Per començar, Espanya ha tingut una dictadura de més de quaranta anys i abans d’aquesta podem trobar cinc segles de governs militars i d’ignorància institucionalitzada. El franquisme és el que tenim més a prop, però durant tot el segle XIX, els govern van ser militars i abans hi havia un absolutisme molt accentuat en què la música no es va valorar ni la meitat que en les corts de la majoria de monaqruies europees. Fins i tot, quan Espanya era un gran Imperi “donde no se pone el sol” érem un país fosc a nivell musical.

 

- Així doncs, el dèficit musical a Espanya, més enllà d’institucions, és una cosa cutural?

Si, cultural i endèmica. La música treu el cap gràcies al voluntarisme, la capacitat de sacrifici i l’esforç de la gent que s’hi dedica i hi creu. Aquí l’exemple paradigmàtic en el terreny del jazz d’aquesta situació és Tete Montoliu. Tohom el coneix però ningú, o molt poca gent, ha escoltat realment el que tocava. Existeixen molt pocs discos seus, no hi ha una antologia de la seva obra i, en general, encara ara no se li ha reconegut la seva tasca. Podríem dir que aquí està tot per fer, cosa que, per una banda suposa un repte,  però per l’altra també és una rèmora. Avançar, crear públic, donar a entendre que això no és quelcom estrany sinó que forma part de la cultura són tasques molt difícls tal i com estan les coses.

 

- En aquest sentit, com valores la tasca de difusió musical de gent com Joan Chamorro i la St. Andreu Jazz Band o el Taller de Músics?

Considero que són petits herois, cadascú a la seva manera. El Taller de Músics ha realitzat una gran tasca per la música durant més de trenta anys i ha aconseguit esdevenir molt més que una escola en el sentit estricte de la paraula, com ho pot ser el Conservatori del Liceu. No només ha format molts dels músics d’aquest país sinó que també ha contribuït a professionalitzar el sector, impulsar festivals, integrar-se en el teixit social dels barris. Per altra banda, La Sant Andreu Jazz Band i Joan Chamorro estan ajudant a fer veure que el jazz no es una músic limitada a una determinada gent sinó que pot accedir-hi tothom no només a l’hora d’escoltar-la sinó també de tocar-la. El problema és que quan aquí apareix una cosa que té un cert ressò mediàtic sembla que només existeixi això i hi ha poc marge d’acció més enllà de l’interès que desperta el fenòmen. Aquestes propostes haurien de servir per què la gent que s’hi interessa s’anés introduïnt mica en mica en el món del jazz i comencés a descobrir altres artistes.

 

- Creus, llavors, que la tasca dels mitjans en aquest àmbit és precària?

Totalment, sobretot perquè, en el fons, és una tasca molt condicionada pels interessos econòmics. Les seccions culturals dels mitjans s’han acabat convertint en empreses que promocionen els seus artistes a partir de la seva vincuació amb una discogràfica o una empresa de promoció. Avui en dia, la cultura en general dins dels mitjans de comunicació és un espai de propaganda més que d’informació. És comparable a un catàleg de novetats d’allò que s’anuncia en el que l’interès principal acaba sent l’audiència i això impedeix que hi hagi un criteri a l’hora d’escollir.

 

- L’escena jazzística a Barcelona és una excepció, tant per qualitat com per quantitat, en el panorama de l’estat espanyol?

Sí, sempre ha estat així. Aquí hi ha hagut una tradició de jazz que no ha existit a la resta d’Espanya, malgrat el protagonisme en alguns moments de Madrid i les escences emergent de Galícia o el País Basc. La millor prova d’això és que una gran majoria de músics de jazz espanyols acaben instal·lant-se a Barcelona i en canvi és difícil trobar músics catalans establerts a la resta d’Espanya. Actualment, tenim una gran quantitat de creadors i de músics joves amb una gran capacitat de projecció que l’únic que necessiten és trobar rodatge. A més a més aquí és l’únic lloc al sud dels Pirineus en que hi trobaràs una prgramació diària de jazz, cosa que ens apropa al nivell de ciutats com París o Nova York. L’únic problema és que col·lectivament  encara no ens hem adonat de la qualitat de la nostra escena jazzística ni el fet que, dins de la misèria, Catalunya i Barcelona són un petit oasi.

 

- Què respresenta el Jamboree per la ciutat de Barcelona i per la música jazz en aquesta ciutat?

Crec que en general representa un espai de dignitat per la cultura i la música en viu. Per mi, el Jamboree és tant honorable i respectable com poden ser el Palau de la Música, el Liceu o qualsevol d’aquests espais consagrats. Tot i això, no estic d’acord en que se’l presenti moltes vegades com un “temple” o una “catedral”. El Jamboree simplement és un espai que preserva la història d’aquesta ciutat des d’un soterrani que, en el fons, un dia va ser un prostíbul i que permet conservar l’escència de la música que s’hi toca. El que si que és destacable, però, és la seva autenticitat; enmig d’una ciutat que cada vegada està més plena de franquícies, d’Starbucks i que cada vegada és més impersonalitzada i ascèptica el Jamboree és quasi un espai de resistència.

 

Adrià Puértolas, Bcn en clau de Jazz.