L’home que no sabia dir no. C4

27 November 2013 per masimas a Jamboree L’home que no sabia dir no. C4

CAPÍTOL 4

Llàstima que les factures pendents i el seu compte corrent no anèssin en consonància amb les seves preferències musicals i tampoc amb la poesia, sinó més aviat el contrari. Per això no s’ho va pensar dues vegades quan a la primera meitat dels setanta va decidir enrolar-se amb altres companys seus com Josep Maria Bardagí, Francesc Burrull i Enric Ponsa per acompanyar a Joan Manuel Serrat en la seva gira per Amèrica Llatina. 

Oportunitat que a més va aprofitar per a retrobar-se amb el seu germà Lluís que s’havia instal•lat a Cali (Colòmbia) des de principis de la dècada dels seixanta després de marxar de Cuba tant punt va esclatar la revolució castrista. Feia ja molts anys que Lluís Roda havia passat pàgina a la seva vocació de músic. Durant la dècada dels cinquanta havia arribat a gravar discos amb l’Orquesta de Jesús Moreno a l’Havana, alguns d’ells reeditats en cd pel segell Alma Latina. Però segons explica ell mateix ara, a punt de complir 83 anys, en una de les seves visites a Barcelona quan ja havia decidit instal•lar-se a Cuba va tenir una revelació que va ser determinant. “Una nit vaig anar a veure l’espectacle d’El Molino i al veure en el fossat a tots aquells músics de primera que jo admirava i als que creia que em volia semblar, s’em va caure l’ànima als peus. Era això al màxim que podia aspirar si volia dedicar-me a la música? Era aquest el futur que m’esperava, tocar totes les nits dins un forat aquelles músiques estripades entre la cridòria del públic i les cuixes de les vedettes?”.

Ho va tenir clar, va canviar la trompeta pel negoci de les assegurances i el seu èxit en aquesta nova empressa va ser tan clamorós que en poc temps li van concedir a Cuba la distinció com a venedor d’assegurances de l’any. La seva foto i un reportatge sobre ell i la seva familia va sortir a la revista Life i aquest ressó mediàtic li va servir de tarja de presentació perquè la companyia nord-americana Pacific el convertís en responsable de la sucursal de la seva empressa a Cali, on va viure amb la seva familia durant trenta-set anys. L’any 1990 va tornar a Catalunya i va fixar la seva residència a la Seu d’Urgell, des d’on va atendre al seu germà Ricard en el darrer tram de la seva convalescència i, en l’aspecte musical, confessa que puntualment ha col•laborat amb la Cobla Principat  d’Andorra.

Tornant a la carrera de Ricard Roda, que l’haviem deixat de gira per Amèrica Llatina amb Serrat, val a dir que en paral•lel participava de propostes més personals com la creació del grup Sonora Trinidad al club Las Vegas del carrer Aribau de Barcelona.. La banda, integrada per músics cubans i catalans va editar fins i tot un disc pel segell Espiral. Va ser a més durant aquell periode, l’any 1973 quan el músic Xavier Batllés decideix contractar els seus serveis per possar en solfa l’espectacle infantil Jocs i Ritme. S’entenen tant bé que finalment el saxo de Roda s’integra al projecte de Batllés de l’Orquestra Mirasol al mateix temps que també ho fan el percussionista cubà Pedrito Díaz i el bateria Miquel Àngel Lizandra, també components de l’esmentat Sonora Trinidad. 

El pas de Roda per la Mirasol el converteix en partícep d’una nova tendència denominada música laietana i  queda documentat en dos llarga-durades editats per Edigsa que han esdevingut, sobretot el primer, pedres de toc fonamentals en la història musical del país com són Salsa catalana i D’oca a oca.  A partir d’aquell moment la seva connexió amb la nova generació de músics de l’escena catalana es automàtica i participa d’altres propostes de notable pes específic com el grup Música Urbana del que formen part uns joves Joan Albert Amargós, Carles Benavent i Salvador Font. Tot i que en aquest cas no va participar en l’enregistrament de cap disc, sí va actuar en el concert que va presentar Música Urbana al Palau de la Música. (CONTINUARÀ)

Pere Pons.