Crítica desnonada i discòrdia creativa

22 October 2013 per masimas a Crítiques Crítica desnonada i discòrdia creativa

“El periodisme s’acaba quan la notícia es converteix en mercaderia”. Ryszard Kapuscinski.

“L’innovador moltes vegades es rebutjat, completament marginat, considerat ciutadà de segona, precissament per la societat a la que enriqueix amb el seu talent”. John Coltrane.
No és novetat que el periodisme cultural hagi esdevingut un eufemisme darrere el que s’encobreix la promoció, publicitat i difusió d’una sèrie de productes (llibres, pel•lícules, discos…) que si es converteixen en notícia no és necessàriament perquè una valoració periodística i objectiva així ho determini. Són més aviat les consignes empressarials dictades des dels departament de marquèting dels grups de comunicació les que, segons els convenis de patrocini, acords institucionals o interessos mercantils propis, impossen aquell fet o acte cultural que ha de ser noticia i de retruc silencien la resta que no entra en aquest joc. 
El fet que aquesta perversió, engany o estafa s’hagi establert com a ‘normalitat’ no deixa de fer-ho menys denunciable, com tampoc ens hauriem de permetre mantenir-nos dòcils i submisos davant la tendència imperant d’eliminar la crítica musical ens els pocs mitjans de premsa escrita que encara la mantenen. Amb la crítica desnonada no tant sols es redueix aquella secció de diari a fullaraca de catàl•leg, sinó que es priva al lector d’un espai d’opinió, debat i reflexió i es cedeix una nova parcel•la a la implantació del pensament únic en tant que es renuncia a una veu especialitzada que és la que pot permetre distingir aquell mitjà de la resta. 
Davant determinacions d’aquesta naturalesa és quan es pot constatar que, a l’igual que ha succeit amb la indústria dicogràfica, el món del periodisme no hauria de victimitzar-se davant el canvi de paradigma que ha establert la revolució digital –internet, xarxs socials, twiter, etc.– sinó que necessita urgent un exercici d’anàl•lisi i autocrítica que li permeti afrontar la seva pròpia incapacitat per a adaptar-se als nous temps. 
En una època com l’actual on la immediatesa de la informació a través de la xarxa es invencible, si els responsables dels mitjans anal•lògics encara no han entés que allò que els pot donar una certa legitimitat és el contrast, la profunditat i la reflexió en el tractament de la notícia –elements intrínsecs de l’exercici crític–, millor que ho deixin còrrer. Renunciar a l’opinió crítica en qualsevol dels àmbits de la informació, també en el de la música, significa una claudicació lamentable, una renúncia ignorant i un nou gest imperdonable d’immolació de l’ofici periodístic des del talibanisme mercantil. 
Mentres tant a l’altra banda del mirall, la que ocupen els creadors com a impulsors de noves propostes que donen vies alternatives al talent, la vida continúa. Tot sovint, gairebé és norma, les seves accions o projectes no reben l’atenció mediàtica ni la difusió que es mereixen. En part pel desconeixement, la ignorància o el desinterès dels mitjans que suposadament haurien de ser els prescriptors del que està succeint, però també perquè la vàlua o l’interès artístic d’aquells creadors es troben alienes a les cotitzacions del mercat. 
Una desatenció que afortunadament no ha suposat mai, ni ara tampoc, un fre per aquells artistes que han sentit la necessitat d’expressar allò que els bullia dins i que han trobat la via de fer-ho. Pur instint de supervivència. 
Com és el cas d’Andrés Rojas El Pricto, inesgotable bomba d’implosió musical ja sigui a través del grup que lidera, Filthy Habbits Ensemble, o del segell Discordian Records, la discogràfica virtual que ell mateix ha posat en marxa.
Instal•lat a Barcelona des de fa més d’una dècada procedent de Veneçuela, on va iniciar-se en els estudis musicals, El Pricto segueix perseverant en la seva feina de formiga sota unes premisses creatives que defugen l’individualisme en benefici de la tasca col•lectiva. 
En estreta complicitat amb la promotora Arco y Flecha, altres aliats de la resistència sonora, ha mantingut viu l’esperit de Frank Zappa amb propostes com King Kong, ha redescobert compositors siderals com Les Baxter, Korla Pandit i Sun Ra amb la producció Exotica i fins i tot s’ha atrevit amb Stravinski a través d’una extraordinària relectura de la seva Història d’un soldat en clau jazz-rock.
En el seu afany per a promoure la relació amb la música com un instint vital i cooperatiu, més que no pas com una convenció de mercat, ha activiat la plataforma digital Discordian Records (http://discordianrecords.bandcamp.com/). Un lloc web que en poc més d’un any disposa d’un catàl•leg de prop de cinquanta enregistraments i s’ha convertit en una referència imprescindible per a conéixer el veritable underground que es cou a la ciutat de Barcelona i que els altaveus mediàtics i institucionals de la cultura oficial ignoren o donen l’esquena. Grups com Psicodramaticafolklorica, Sea Monsters, Sin Anestestia, Spiral Barred, Sea Monsters, Reptilian Mambo, Hipopotam, Lovecraft’s Aunts i un bon grapat més que generen en sí mateix una de les escenes més actives i prolífiques dins el territori sonor de la capital catalana. Precissament amb el permís dels activistes de Gràcia Territori Sonor i del seu invencible capità Víctor Nubla, podríem considerar la factoria Discordian Records com la providencial expositora d’una nova etapa insurgent i revulsiva de creació musical a la capital catalana que estableix un nou pas endavant respecte als nostàlgics del so laietà dels setanta. La crítica ha mort, visca la discòrdia!