L’home que no sabia dir no. C2

21 November 2013 per masimas a Jamboree L’home que no sabia dir no. C2

CAPÍTOL 2

Tant sols un any després, el 1948, Ricard Roda es profesionalitzarà com a músic amb la creació del grup Crazy Boys. Una banda que, en certa manera, revolucionaria l’escena musical del moment amb un repertori de swing i ritme trepidant signat per autors com Glenn Miller, Duke Ellington, Woody Herman i Stan Kenton. Aquells Nois Bojos suposaven l’evolució natural dels originals Jam Session’s ja que, de fet, els seus integrants eran els mateixos a excepció del pianista Joe Fusté que va ser substituit per Lleó Borrell. Convertit en el grup del moment els Crazy Boys van donar color a les nits d’una Barcelona grissa en plena postguerra. Si en termes de benestar social i econòmic les alegries només podien arribar a través de l’estraperlo, des d’una lectura musical aquells ritmes de contraband que havien importat els Crazy Boys des de l’altra banda de l’Atlàntic desprenien aire fresc de llibertat. Amb només 18 anys la satisfacció de Ricard Roda era absoluta, però en realitat el somni no havia fet més que començar. 

L’any 1950 arriba a Barcelona l’Orquesta Americana de Jaime Camino contractada per fer temporada a la ciutat. Però resulta que els seus excel•lents músics no poden evitar perdre’s les Rambles avall i en poques setmanes es queda en quadre. S’imposa una renovació en tota regla i Camino opta per absorvir els Crazy Boys i convertir-los en l’eix central de la seva orquestra. Els germans Roda i la resta no s’ho pensen dues vegades. Consideren que s’han baixat d’un utilitari per a pujar a un Mercedes. El motor no obstant, segueixen éssent ells mateixos propulsats per aquells clàssics del swing que arreu d’Europa, tres anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial amb la victòria de les tropes aliades, s’identifiquen com la música que va derrotar els totalitarismes –excepte el franquista, és clar-. 

La progressió de Ricard Roda és espectacular i als 19 anys marxa a Madrid i es converteix en el primer director de la futura Orquesta de Radio Televisión Española. Una experiència que poc temps després, entrada la dècada dels 50, l’anima a crear la seva pròpia formació –l’ Orquesta Moderna de Ricardo Roda-amb la vocalista Luana Alcáraz i el famós cantant cubà Miguelito Valdés. L’any 1958 donarà un pas més entregistrant el seu primer disc, un 78 revolucions amb l’adaptació del tema brasiler “Na cadença do samba”. Serà el mateix any quan Tete Montoliu, que ja ha estat beneit per un gegant del jazz com Lionel Hampton al considerar-lo el millor pianista de jazz d’Europa i que ha debutat internacionalment al Festival de Jazz de Cannes, decideix integrar-lo en el seu quartet. Una formació amb la que enregistra dos EP’s sota el mecenatge del futur cineasta Pere Portabella i en la que coincideix puntualment amb el músic Francesc Burrull (1934) en funcions de vibrafonista. 

Burrull recorda, no obstant, com aquella relació d’amistat que els va mantenir units tota la vida va començar a forjar-se uns anys abans. “Haviem coincidit al Conservatori i compartiem gustos i inquietuts, però quan realment ens vam conéixer i vam connectar va ser en aquelles tertúlies de les quatre de la matinada que teniem els músics al cap de les Rambles. Uns venien de tocar als Panams, altres del Rigat, el Tabú, l’Emporium el Bolero o d’altres clubs amb sessió de ball i ens trobaven al quiosc del capdamunt de les Rambles. Mentre esperavem que sortís La Vanguardia parlavem de música, de futbol, de la vida i animaven el mercat de l’estraperlo. Moltes vegades se’ns feia de dia i així es com vam fer-nos sincerament amics”. (CONTINUARÀ)

 

Pere Pons.