Ricard Roda, l’home que no sabia dir no.

19 November 2013 per masimas a Jamboree Ricard Roda, l’home que no sabia dir no.

CAPÍTOL 1 

Els Crazy Boys, Tete Montoliu, l’Orquesta de RTVE, el Latin Combo, el quartet Nits de Jazz, Joan Manuel Serrat, el grup Sonora Trinidad, l’Orquestra Mirasol, la Big Band de Barcelona i Francesc Burrull representen tant sols una tria de la infinitat de formacions i artistes on el saxo de Ricard Roda (Barcelona, 1931-La Seu d’Urgell, 2010) va deixar la seva empremta. Més enllà de les qualitats i virtuts d’aquest músic extraordinari, si alguna cosa corrobora la seva naturalesa inquieta és el fet que mai no va saber dir no. Tot i que el jazz sempre va ser present a les seves pregàries, la seva vida va esdevenir una dedicació plena a l’ofici de músic en el sentit més ampli del terme.

Ricard Roda va assumir la música com un fet consubstancial a la seva vida fins i tot abans de néixer. Durant l’estiu de 1931, quan encara es trobava al ventre de la seva mare, assistia tots els diumenges a les matinals del Saló Iris de Barcelona on el seu pare, Cipriano Roda, possava en pràctica la seva afició com a integrant de l’orquestra Los Continentales. Abans de fer les primeres passes el seu germà Lluís, que havia nascut dos anys abans, ja l’havia familiaritzat amb la màgia del so que transmet l’aire quan es bufa un troç de metall. Gairebé sense adonar-se, mentre el país es trobava immers en plena Guerra Civíl, al mateix temps que aprenia a llegir i a escriure descobria la seva facilitat per a desxifrar el vocabulari sonor dels pentagrames. Abans de fer la primera comunió el petit dels Roda ja traginava de casa a l’escola i de l’escola a casa un cartipaç de partitures. Els pares van comprovar que aquell noi reservat i tímid preferia moltes vegades tancar-se a l’habitació a practicar amb l’instrument, abans que sortir al carrer a buscar restes de metralla i casquets de bala entre les runes d’una ciutat amenaçada per les bombes. El van matricular al Conservatori del carrer Bruch i el resultat no podia haver estat més satisfactori.  Les notes no podien ser millor i la primera consagració li va arribar amb el mestre Joan Vives quan va obtenir el Premi d’Honor de clarinet. 

La seva voracitat per aprendre era insaciable i això li va suposar entrar en conflicte amb la mentalitat d’un professorat que no anava més enllà de l’estricte rigidesa que marcava el programa d’estudis. A l’hora de buscar aliats que compartissin el seu afany per a explorar aquella música insurgent i emancipadora coneguda com a jazz i absolutament demonitzada dins l’univers acadèmic, Ricard Roda va trobar la complicitat d’un jove estudiant de que era cec de naixement i que havia demostrat un talent fora de sèrie al piano. El seu nom era Tete Montoliu (1933-1997) i una vegada van establir amistat les seves corredisses i desafiaments es van convertir en el plat de cada dia al Conservatori. Tot sovint possaven en evidència els professors desobeint les ordres taxtatives que els prohibia interpretar cap altra música que no estigués consagrada per l’oficialitat dels clàssics. Fruit d’aquesta rebeldia inconformista el centre els va amonestar en més d’una ocasió i van estar a punt de l’expulsió. Ells però, en cap cas van baixar la guàrdia, perquè tenien clar que la música no començava amb Bach i s’acabava amb els nocturns de Chopin. Sabien que el bolero no era patrimoni exclusiu del senyor Ravel i que no era una extravagància l’admiració que Charlie Parker havia confessat envers un tal Txaikovski.

Per aquesta raó Tete Montoliu sempre va reconéixer més mèrits a l’aprenentatge que va rebre en les classes particulars de Petri Palou i les audicions de discos d’Art Tatum que no pas a l’ensenyament reglat dels anys posteriors al Conservatori. Roda, per la seva banda, a la primera oportuntitat que se li va presentar es va llençar de cap a les arenes del jazz i als disset anys ja formava part del grup Jam Session’s sota la tutel•la del Hot Club de Barcelona i en companyia del seu germà Lluís Roda a la trompeta, Jesús Moreno Peyrón al contrabaix, Joe Fusté al piano, Josep Farreras a la bateria, Pepín Martínez al saxo alt i Moncho Martínez al saxo baríton. Tete Montoliu, que aquell mateix any 1947 es va imbuir de les essències del bebop en conéixer el saxofonista nord-americà Don Byas,  va optar per obrir-se un camí propi tant punt va constatar que els preceptes del Hot Club seguien les directrius del jazz clàssic marcades per Hughes Panassié i, en certa manera, poc receptives als aires renovadors d’aquell nou so anomenat bebop. (CONTINUARÀ)

Pere Pons.